BOTIGUES I RECORDS
de Teresa Torres
(Un tomb per la Colònia Güell a partir de l’any 68)
El primer que recordo, quan em vaig casar i vaig venir a viure a la Colònia Güell és que la Colònia encara tenia molta vida. Des de llavors he viscut sempre en una casa de planta baixa i jardí del carrer Claudi Güell, com moltes cases amb planta baixa i jardí del mateix poble. Com he dit, la Colònia tenia molta vida: encara funcionava la fàbrica de panes i velluts. Hi treballaven gairebé vuit-centes persones. Hi venia gent de Santa Coloma, de Sant Boi i fins i tot de Sant Vicenç dels Horts.
Al carrer Aranyó hi havia el convent de monges carmelites de l’ordre de Santa Teresa. Les monges tenien cura dels infants més petits quan les mares anaven a treballar. Era una casa-bressol amb dues classes: una pels més petits i una pels més grans.
Al capdamunt d’un carrer hi havia l’escola amb la casa on vivia el senyor mestre. S’hi estudiava només la primària o l’EGB i a l’arribar al final dels seus estudis els nois i noies havien de marxar gairebé sempre a Sant Boi per continuar estudiant. Alguns ho feien a l’Institut Rafael Casanova de la Ciutat Cooperativa i d’altres al Col·legi Llor per estudiar el BUP o COU i prepar-se per després poder continuar a la Universitat.
Tots els homes i les dones treballaven a la fàbrica. Teníem torn del matí de les cinc a les dues i també hi havia un torn de tarda de les dues a les deu de la nit. Al matí teníem mitja hora per esmorzar i a la tarda, mitja hora per sopar. Sovint s’aprofitava per sortir a comprar. Teníem una plaça, podríem dir-ne un petit mercat vora el carrer Malvehy.
Per les dimensions de la Colònia era molt gran: amb la seva peixateria de peix fresc de cada dia. Era la peixateria dels pares de la Rosa Comellas i sinó recordo malament els dilluns estava tancada. Hi havia la parada de la Lina, una parada de tot tipus de comestibles. El forn també hi tenia una parada de pa i pastes. Hi havia la polleria de la Carmen amb el seu marit. Els diumenges feien uns pollastres a l’ast boníssims!
Hi havia una carnisseria d’un noi de Santa Coloma, en Quimet on hi destacava la carn de be i la vedella. Hi havia les verdures de la Maria amb el seu marit. Eren pagesos que tenien camps vora el riu. Cada dia a la parada hi trobaves els millors enciams, les cols, les colifors, la mongeta tendra…durant el temps de la carxofa, la carxofa…i durant el temps de les cireres…tota la fruita de primavera i estiu amb els seus présses saborosos, les seves peres, les seves nectarines, tot molt natural i saludable.
Des del primer dia recordo el Bar Esport amb l’Enriqueta del bar i el seu marit que van venir de Girona. Feien dinars i entrepans i l’Enriqueta tenia fama de ser molt bona cuinera.
A la plaça d’Eusebi Güell es trobava “la tenda”, una botiga molt gran encapçalada per la veterana senyora Maria i els seus fills, el Miquel i la Maria Rosa. Era una botiga de comestibles i mai hi faltava de res. Quan feien la matança del porc, el seu “tocino” era molt bo. Amb els anys la senyora Maria es va fer gran i la seva filla MªRosa se’n va fer càrrec ja que el seu germà Miquel es va morir molt jove i la van tenir molts i molts anys.
Podríem dir que juntament amb la bodega de la Tereseta Noya, que fins fa poc ha estat oberta amb la seva filla Maria al capdavant han sigut dos dels establiments més veterans. Sense tenir en compte dos dels establiments veterans que encara contínuen que són el Forn Sant Jaume i l’estanc de la Maria Antònia.
A la mateixa plaça amb l’ Eusebi Güell hi havia una farmàcia. Era una farmàcia molt petita. Funcionava com un d’aquells “botiquíns” d’emergències on sempre hi ha una mica de tot. Era regentada pel senyor Gajo i la seva esposa Maria. Hi havia treballat una cosina meva, l’Ana Mª. Sempre que en parlem em diu que en guarda molts bons records.
Per tant a la plaça no només hi havia l’Ateneu, el forn “Sant Jaume”, la farmàcia i “la tenda”, sinó que també hi havia una carnisseria, la carnisseria de la Carmeta Sales o la Carmeta de Cal Blai Figueras. Podríem dir que aquella època la carn formava part del menjar de cada dia per fer escudelles, caldos, sopes…Per tant, apart de “la tenda”, el mercat i “la carnisseria” de la Carmeta Sales, prop del Bar Esport hi havia una altre carnisseria molt petita, la de “Cal Barreda”.
Ja que estem a la plaça Joan Güell, però tothom la coneix com la plaça d’Eusebi Güell o simplement la plaça, voldria parlar una mica de l’Ateneu Unió, una entitat centenària. Organitzava festes majors el dia vint-i-cinc de juliol (Sant Jaume) amb els seus balls, les seves orquestres, el seu teatre, el seu Cor d’homes “La Maquinista” que també cantaven caramelles de Pasqua i com no, durant les tardes de diumenge feien cinema i tot tipus d’actes socials. Però no només es feien actes socials a l’Ateneu, sinó al carrer del costat, més amunt del convent de les monges, es trobava el local de la parròquia conegut com a “Sant Lluís”.
S’hi feien totes les activitats de la Parròquia amb el seu grup d’escoltes que els dissabtes a la tarda es reunien i cada estieu feien colònies i campaments al Berguedà, justament al Pedraforca i totes aquestes activitats estaven encapçales per l’Eulàlia Miquel, la mateixa Eulàlia que durant molts anys també tindria una cafeteria – pastisseria, al carrer Reixac, gairebé tocant la nostra Cripta d’en Gaudí que des del 2005 es patrimoni de la Humanitat. I justament parlant d’en Gaudí, l’Eulàlia feia unes pastes de molt renom conegudes com “pastes Gaudí”, la recepta de la qual encara avui és un secret.
Precisament en aquest mateix local del Sant Lluís hi havia la Biblioteca Joaquím Folguera, en referència a un poeta local, biblioteca que gairebé avui podria ser un gran arxiu històric.
Parlàvem del carrer Reixac, doncs justament al carrer Reixac com he dit abans, hi havia l’estanc de la MªAntònia, que abans de ser regentat per la MªAntònia, va ser regentat pels seus pares, el Joan i la Rosa: una merceria de betes i fils i sobretot tabac ja que en aquells temps fumava molta gent i tenien molta venta. Més amunt hi havia Cal Noya, una bodega de vins, cava, licors i begudes fresques, que com he dit abans va ser regentat per la Tereseta amb el seu marit el Peret i la seva filla Maria. Fins fa poc temps ha estat oberta tot l’any: diumenges i festius inclosos. Fins i tot el dia de Nadal al matí.
Al meu carrer, on actualment hi ha el Centre d’Interpretació i Acollida de visitants hi havia la Cooperativa o més ben dit un economat pels treballadors de la fàbrica on els preus eren més barats. Una gran botiga de comestibles on hi havia una mica de tot.
La Cooperativa era gestionada pels mateixos treballadors de la Colònia i a la part superior de l’edifici i tenia la seva Seu social. Es pujaven unes escales i s’hi podia trobar la cafeteria del Sr.Rafael Asenjo. Cada diumenge s’omplia de jovent de la Colònia que es trobaven després de missa per fer el vermut. També s’hi feien tot tipus de celebracions: batetjos, bodes i comunions. Realment tenia molt èxit.
També els diumenges quan venia el bon temps, mentre la cafeteria del Sr.Rafael s’omplia de joves del poble, la pineda (que era un espai molt bonic i agradable) s’omplia de famílies de Barcelona que amb la seva canalla pujaven al tren per anar a passar el dia a la Colònia. Tots portaven les seves cadires i taules i anaven molt carregats. Lamentablement la pineda de la Colònia ja no és el que era ja que un 24 de gener del 2009, una greu ventada va tirar a terra molts i molts arbres i va perdre bona part del seu encant.
Vet aquí, només, alguns dels meus records de més de quaranta anys de vida en aquesta Colònia.
(Aquest és un text que va escriure ma mare per un concurs literari d'un Sant Jordi, un concurs que té com a requisit que els textos han de ser escrits per persones d'una certa edat de Santa Coloma de Cervelló (persones que la majoria són alumnes de cursos de català) i que m'ha semblat que estaria bé compartir-lo ja que és un bon retrat de la Colònia Güell de fa 40 anys)
.JPG)
Entrades
+086.jpg)
